martes, 31 de diciembre de 2013

Tanca els ulls e imagina els moments més feliços de la teva vida. Aixo es el que desitjo per tu aquest 2014

Estem gairebé a 24 hores d'acabar el 2013. Tenim un any nou anomenat 2014, amb 365 moments nous i oportunitats per viure. 
No sabem com anirà però, tots junts hem d'intentar que sigui un dels millors anys, per moltes pedres que trobem per el camí. 

M'he proposat una meta per aquest any que s'apropa, em queda prohibit no somriure als problemes, no lluitar per el que vui, abandonar-ho tot per por i no convertir els meus somnis en realitat.

Aquest 2014 no ha sigut el millor any però, hi ha hagut moments, persones i dies inoblidables.

Gràcies de nou per haver compartit algun d'aquests 365 dies que deixem enrere.

Tanca els ulls e imagina els moments més feliços de la teva vida. Aixo es el que desitjo per tu aquest any nou.

FELIÇ 2014 !!!



domingo, 22 de diciembre de 2013

¿Me dejas que te toque el wiwichu? Wiwichu a merry crismas, wiwichu a merry crismas, wiwichu a merry crismas an a japy niu yiar.

La vida es com un viatge en autobús, alguns començen el viatge al teu costat, altres pujen a meitat del camí, molts baixen abans de que arribi el final del viatge i molt pocs segueixen al teu costat fins al final. Però cada una d'aquestes persones deixen alguna cosa al teu cor, que recordaràs al llarg d'aquest bonic viatge. Baixa les finestres i disfruta del camí, perque no saps quan arribaràs a la teva parada...
Gràcies a tots per haver pujat en algún moment al bus de la meva vida. Espero que mai baixis!! I si baixes que mai t'oblidis de mi. 
Gràcies a tots els meus amics i amigues que han estat amb mi aquest any i als que han estat al llarg de la meva vida. 

MOLT BON NADAL A TOTHOM! 
En nom meu i del peque de la casa !


lunes, 25 de noviembre de 2013

Vive cada minuto

UN MINUTO SIRVE PARA SONREÍR:
SONREÍR PARA EL OTRO, PARA TI Y PARA LA VIDA.
UN MINUTO SIRVE PARA VER EL CAMINO, ADMIRAR UNA FLOR, 
SENTIR EL PERFUME DE LA FLOR, 
SENTIR EL CÉSPED MOJADO, PERCIBIR LA TRANSPARENCIA DEL AGUA.
SE REQUIERE APENAS DE UN MINUTO PARA EVALUAR LA INMENSIDAD DEL INFINITO,
AUNQUE SIN PODER ENTENDERLO.
UN MINUTO APENAS PARA ESCUCHAR EL CANTO DE LOS PÁJAROS.
UN MINUTO SIRVE PARA OÍR EL SILENCIO, 
O COMENZAR UNA CANCIÓN.
ES EN UN MINUTO EN QUE UNO DICE EL "SÍ" O EL "NO" QUE CAMBIARÁ TODA SU VIDA.
UN MINUTO PARA UN APRETÓN DE MANOS Y CONQUISTAR UN NUEVO AMIGO.
UN MINUTO PARA SENTIR LA RESPONSABILIDAD PESAR EN LOS HOMBROS, 
LA TRISTEZA DE LA DERROTA, LA AMARGURA DE LA INCERTIDUMBRE,
EL HIELO DE LA SOLEDAD, LA ANSIEDAD DE LA ESPERA, LA MARCA DE LA DECEPCIÓN,
LA ALEGRÍA DE LA VICTORIA...
EN UN MINUTO SE PUEDE AMAR, BUSCAR, COMPARTIR, PERDONAR, ESPERAR, CREER, VENCER Y SER...
EN UN SIMPLE MINUTO SE PUEDE SALVAR UNA VIDA.
TAN SÓLO UN MINUTO PARA INCENTIVAR A ALGUIEN O DESANIMARLO.
UN MINUTO PARA COMENZAR LA RECONSTRUCCIÓN DE UN HOGAR O DE UNA VIDA.
BASTA UN MINUTO DE ATENCIÓN PARA HACER FELIZ A UN HIJO... UN PADRE, UN AMIGO, UN ALUMNO, UN PROFESOR, UN SEMEJANTE...
SÓLO UN MINUTO PARA ENTENDER QUE LA ETERNIDAD ESTÁ HECHA DE MINUTOS...
DE TODOS LOS MINUTOS BIEN VIVIDOS UN MINUTO?
CUÁNTAS VECES LOS DEJAMOS PASAR SIN DARNOS CUENTA...

PERO TAMBIÉN CUÁNTAS VECES TRAEMOS A NUESTRAS VIDAS LOS RECUERDOS DE LOS MINUTOS VIVIDOS LLENOS DE FELICIDAD, DE ALEGRÍA Y TAMBIÉN DE TRISTEZAS...
DECIMOS "UN MINUTO" Y NOS PARECE NADA...PERO COMO SE APRECIA ESE MINUTO
AL LEVANTAR LA MANO Y SALUDAR A UN AMIGO QUE SE VA PARA SIEMPRE, COMO SE VALORA ESE MINUTO QUE HACE QUE LLEGUEMOS TARDE A NUESTROS TRABAJOS, 
COMO SE ESPERA ESE MINUTO QUE NOS LLEVA A REUNIRNOS CON LOS QUE AMAMOS, 
COMO NOS LLENA DE EMOCIÓN ESE MINUTO EN QUE NOS ENTREGAN A NUESTRO HIJO AL NACER, 
Y CÓMO TAMBIÉN DESEAMOS QUE LA VIDA LE OTORGUE MÁS MINUTOS A QUIEN LA MUERTE SEPARARÁ FÍSICAMENTE DE NOSOTROS Y NO VEREMOS MÁS.

UN MINUTO... PARECE INCREÍBLE... PARECE TAN POQUITO Y SIN EMBARGO PUEDE DEJAR UNA HUELLA TAN PROFUNDA EN NUESTRA VIDA.
LO IMPORTANTE ES NO VIVIR LA VIDA PORQUE SÍ, DEJANDO PASAR EL TIEMPO.
ALGUIEN ALGUNA VEZ DIJO: "VIVE CADA MINUTO COMO SI FUERA EL ÚLTIMO"...SI
TODOS RECORDÁRAMOS ESA FRASE A DIARIO APRENDERÍAMOS A VIVIR LA VIDA
INTENSAMENTE. APRENDERÍAMOS A NO POSPONER LAS EMOCIONES MÁS LINDAS DE LA VIDA PENSANDO QUE "SI NO ES HOY SERÁ MAÑANA"...

TU TIEMPO ES AHORA... EL FUTURO ES INCIERTO... 
VIVE CADA MINUTO.

domingo, 17 de noviembre de 2013

Aquí no están todos los que son, ni son todos los que están

Ja fa uns dies que tenia istal·lat devant de casa (Al passeig Joan de Borbó, Barceloneta) un circ.
Cada dia que passava per devant no feia més que sentir a la gent cridar i riure, així que hem vaig animar a comprar les entrades i convèncer al meu germà per anar-hi.
Vaig entrar a la seva pàgina web decidida a comprar les entrades. 
Tots i cada un dels dies que mirava estaven casi bé complerts aixi que vaig agafar l'ultim dia de l'actuació a veure si tenia més sort i les vaig aconseguir. A segona fila per veure-ho millor.
 

Acabo de sortir del "Manicomio del Circo de los Horrores" i es espectacular. 


Voleu atravessar amb l'Alicia un món on el terror, però, sobretot l'humor, el art i les rialles estàn garantitzades? Voleu apartar-vos per uns instants de la crisis, la prima de risc i les retallades que tanta por ens fan? Doncs entreu i deixeu part de la felicitat que porteu... Recordeu? Va ser el mateix "Conde Dracula" qui va citar aquestes mateixes paraules per fer que 
Jonathan Harker entrés al seu castell... En aquesta ocasió, és el Nosferatu de Murnau, el rei dels vampirs, el mestre de ceremònia, qui ens convida a entrar al MANICOMI DELS HORRORS, mentre ens indica: “aquí no son todos los que están, ni están todos los que son…”

El manicomi busca allunyar a la gent del públic de la psicosis de la crisis i els problemes personals, també neix amb l'interés de captivar al públic mes jove.
Gràcies a la direcció de Silva, el manicomi fusiona el teatre de vanguardia amb elements del circ contemporani, amb el cabaret mes salvatge, sense faltar les seves pròpies empremtes d'identitat: el terror psicològic, el humor àcid y grotesc.

En definitiva, el manicomi s'allunya del tradicional espectacle circens per captivar al públic a traves d'una historia que si que manté elements circens però amb noves paripecies que sorprendran inclús al més incrèdul.


La companyia Circ dels Horrors ha ambientat el seu nou espectacle en un antic hospital mental de finals del segle XVIII, un espai sinistre i d'alt risc en el qual conviu "una curiosa família d'alienats", que es podrà veure en una carpa al Port Vell de Barcelona, segons ha explicat la companyia aquest dilluns en un comunicat.

'Manicomi. Circ dels Horrors' traslladarà als espectadors que acudeixin al Port de Barcelona, entre el 18 d'octubre i el 10 de novembre, a l'inquietant món de la bogeria, de la mà d'"excèntrics malabaristes, inestables infermeres sexis, il·lusionistes sonats, monologuistes amb alteracions de la realitat, pallassos degenerats i somnàmbules penjades".
Durant les dues hores de xou, el públic podrà conèixer personatges com Nosferatu, un home que es creu el rei dels vampirs i que descobreix en el manicomi que els seus seguidors no són mòmies i homes llop, sinó "una marea de sonats terminals, tocats de l'ala i pirats".

Val molt la pena anar-hi. Passes una estona genial!!
Just avui marxa de Barcelona però segueix a Tarragona i després a Madrid. 

Ho recomano a tothom i es per tots els públics.

I recordeu... "Aqui no estan todos los que son, ni son todos los que estan"😏

Foto: CIRCO DE LOS HORRORESBA

martes, 5 de noviembre de 2013

En Busca De La Felicidad

"Si te sirve de algo, nunca es demasiado tarde o, en mi caso, demasiado pronto para ser quien quieres ser. No hay límite en el tiempo. Empieza cuando quieras. Puedes cambiar o no hacerlo. No hay normas al respecto. De todo podemos sacar una lectura positiva o negativa. Espero que tú saques la positiva. Espero que veas cosas que te sorprendan. Espero que sientas cosas que nunca hayas sentido. Espero que conozcas a personas con otro punto de vista. Espero que vivas una vida de la que te sientas orgullosa. Y si ves que no es así, espero que tengas la fortaleza para empezar de nuevo". 


martes, 22 de octubre de 2013

Per Molts I Molts Anys Tete!

Moltíssimes felicitats pixurri ! Avui es el teu dia i per sort puc compartir-lo amb tu.
Passar de ser una merdeta a ser un nen gran en dos dies.. El temps passa volant i ens queden molts moments per viure junts.

Tinc tantes coses que dir que no se per on començar... 

Saps que per mi ets de les persones mes importants que tinc, de les persones que mes estimo encara que moltes vegades no t'ho demostri (tu tampoc eh!....jeje)
Desde que vas néixer has estat al meu cor estiguessis lluny o aprop i hi seguiras per sempre mes, perque t'has convertit imprescindible per mi. No podria estar sense els teus: 
"taaata tonta!"
"-Vine tata, un bessito! 
-De vaca no eh! 
-No tata no..."
"tata anem a donar una volta però sense la mama!!!"
"- Miquel, em trobes afaltar? 
-Noooo! Bueno, una miqueta però poc"
...

Gràcies per tots i cada un dels moments que m'has fet viure al teu costat i per tots els que em queda per viure amb tu perque per ser petit ets molt gran tete, MOLT!

T'estimo molt desde sempre i per sempre xicurri.

PD: Aquesta cançó va per tu! Sempre comentem que es com si parlès de natres dos

http://youtu.be/v0TFfDw_Q6s

Me preguntaba, 
Cómo sería besarte, 
Cómo sería llamarte, 
Cómo sería llevarte, 
De la mano a nuestro parque. 

Y me preguntaba, 
Si jugarías al fútbol como él, 
Si te parecerías a mí, 
Y si ella te cedería su dulzura también. 

Ahora lo sé, 
Sólo pregunto el por qué, 
Cómo en apenas segundos, 
Cuando te vi la cara, 
Te comencé a querer. 

Y sólo tú... 
Haces que llore riendo, 
Haces que ría llorando, 
Y me pregunto cómo algo 
Tan pequeño puede invadir 
La caja de mis recuerdos, 
Los que ya apenas recuerdo 
Si tú no estás en ellos... 
Sólo tú. 

Y después de un tiempo, 
Ya pronunciabas mi nombre, 
Yo a todos se lo contaba, 
Para mí era importante. 
Y también, me encanta dormir contigo 
Y que a mitad de la noche, 
Sean las 3 o las 5, 
Busques siempre en mí cobijo. 

Porque sólo tú... 
Haces que llore riendo, 
Haces que ría llorando, 
Y me pregunto cómo algo 
Tan pequeño puede invadir 
La caja de mis recuerdos, 
Los que ya apenas recuerdo 
Si tú no estás en ellos... 
Sólo tú... 

Y como ya sabes, 
ABBA te escribió una canción, 
Pero ninguno de ellos, 
Te quería como yo. 

Porque sólo tú... 
Haces que llore riendo, 
Haces que ría llorando 
Y me pregunto cómo algo 
Tan pequeño puede invadir 
La caja de mis recuerdos, 
Los que ya apenas recuerdo 
Si tú no estás en ellos. 
Sólo tú, le das sentido a mis sueños 
Y haces que ría llorando, 
Y me pregunto cómo algo 
Tan pequeño puede invadir, 
La caja de mis recuerdos 
Los que ya apenas recuerdo 
Si tú no estás en ellos. 

Sólo tú...


sábado, 25 de mayo de 2013

Vui dormir

Un nou dia, amb una mica de mal de panxa i mal estar. Sona el telèfon, em truquen del vall d'hebron.
M'han donat data per el 15 de maig per entrar a quiròfan.
Penjo el telèfon i em quedo fixa mirant-lo. No m'ho podia creure, no sabia si riure o plorar, no em sortien les pareules, no em sentia be.

Instants després, seguia empanada, no m'havia mogut ni un pam de la postura inicial després de la trucada, casi be no havia ni pogut parpallejar.
Quina sensació mes rara!! Estic molt feliç i molt assustada a la vegada, em sento genial per saber que després de taaant temps la bossa anirà fora però a la ment només tinc una frase: i si..... I si no surt be? I si després de l'operació segueixo tenint la bossa? I si......

Tothom n deixa d'inssistir que tot anirà be, que no em tinc que preocupar, que estic en molt bones mans. Fins i tot el mateix cirurgia que m'operara em diu que tinc un 95% de possibilitats de que tot surti be.

I jo r que r dient que no ho tenia clar, que em semblava perfecte que hi hagués un 95% de possibilitats de que tot sortís be però també un 5% de que no. 

Em direu paranoica? Segur! Però soc aixi. "Si no lo veo, no lo creo"

15 de maig del2013

Estic nerviosa, amb ganes de que tot passi ràpid, de que les hores passin com els minuts i els minuts com els segons. 
Ara m'han dit que a les 3h vagi a la dutxa i em posi una bata verda i que a les 3:30h em portarien a quiròfan. 
Quina ilusio! Estic contentíssima de que sigui ja, per fi! El dia que cumpleixo 9 mesos de l'accident em faguin el regal mes especial de la meva vida, treure la bossa que tant m'incomoda i no em deixa viure tranquila.

Em van comentar que no podia pendre res a partir de les 7h del demati d'aquell dia; aixi que porto desde aquella hora sense menjar ni beure absolutament res. No puc dir que sigui el pitjo dia del món però un d'ells si que ho es. Amb el que m'agrada menjar no puc passar tantes hores sense. Quin horror!!
Intentare descansar que aixi les hores passen mes ràpid.. 

Va, anem cap a quiròfan !
De cop, el cor m'anava a 1000 revolucions per segon, una suó freda em recorria de la ungla del dit petit del peu fins al cabell mes llarg del cap cada pocs segons, vaig aconseguir trencar-me totes i cada una de les dents del que tremolava; però no tenia altra opció que respirar fons i pensar que tot sortiria be i que, "cordons!", era per el meu be.

En marxa, vaig mirar a la gent que tenia a la meva bora i ells em miraven amb una rialla d'orella a orella i em deien, tot anirà be, ja ho veuràs! 
Però seré sincera, del tot no els escoltava, en aquell moment només tenia a la ment paraules sueltes: operació, risc, por, adéu. 

Entrant a quiròfan, ja una miiiiiica mes tranquila, deixant enrere a la família que n podia passar d'unes portes grans i vermelles, vaig coincidir amb la persona que em salvaria la vida i me la canviaria per complet. El Dr. Espin. Me'l vaig quedar mirant amb una rialla a la boca, tota feliç perque per fi, em podia d'esperit d'aquella malaida bossa que feia tant temps que n em deixava ser feliç. Sabeu quines van ser aquelles paraules que em va dedicar moments avans d'entrar a quiròfan?? " Ei Júlia, vaig a dinar que no he menjat res!" No ho hagués imaginat mai que em diria això, jo m'esperava "hola Júlia, vinga que ja queda menys, estigues tranquila que farem el possible per que surti be". Venga ya, em vaig quedar parada i blanca a l'hora, pensava un dels cirurgians mes bons de tota Espanya, em donaria planton en un dels dies mes feliços de la meva vida.

- Júlia com estas? 
- Qui sou?
- Ja no tens la bossa!!
Seguidament em vaig aixecar el llançol sense cap tipus de pudor devan de tots mig nua ( per no dir del tot).
Tots reien, jo no m'enterava de res, els efectes de la sedació i la morfina...

Envoltada de màquines, cables, vies,  sola en una habitacio de dos llits, sentint-me en un núvol, tranquila i indiferent. No entenia ni tenia molt clar que feia allà pero m'era igual, tenia son. 
Un mínim soroll em va despertar, mamare estava al meu costat, contenta i em deia que tot havia sortit be, no be, millor del que esperaven. 
La mirava, no entenia res del que em deia; Que havia sortit be? Millor del que esperaven? Vale, tinc son. 
No entenia res però em donava igual, volia dormir tant si com no. 

Cada 2 x 3 em despertava algú de la família amb cara de satisfets, amb molta alegria i jo els responia igual, obria els ulls i els tornava a tancar per dormir.

- Hola Júlia, soc la teva infermera d'aqui la rehanimació, com et trobes? 
- Estic cansada.
- Es normal, el que et queda de sedació i la morfina provoca això. Però estigues tranquila que l'operacio ha anat be, i si segueixes aixi de be et portarem a planta d'aqui una estona.
- Val, puc dormir una mica mes? 
Ara començava a lligar caps, poc a poc era mes conscient i estava una mica mes desperta. 

Qua