M'han donat data per el 15 de maig per entrar a quiròfan.
Penjo el telèfon i em quedo fixa mirant-lo. No m'ho podia creure, no sabia si riure o plorar, no em sortien les pareules, no em sentia be.
Instants després, seguia empanada, no m'havia mogut ni un pam de la postura inicial després de la trucada, casi be no havia ni pogut parpallejar.
Quina sensació mes rara!! Estic molt feliç i molt assustada a la vegada, em sento genial per saber que després de taaant temps la bossa anirà fora però a la ment només tinc una frase: i si..... I si no surt be? I si després de l'operació segueixo tenint la bossa? I si......
Tothom n deixa d'inssistir que tot anirà be, que no em tinc que preocupar, que estic en molt bones mans. Fins i tot el mateix cirurgia que m'operara em diu que tinc un 95% de possibilitats de que tot surti be.
I jo r que r dient que no ho tenia clar, que em semblava perfecte que hi hagués un 95% de possibilitats de que tot sortís be però també un 5% de que no.
Em direu paranoica? Segur! Però soc aixi. "Si no lo veo, no lo creo"
15 de maig del2013
Estic nerviosa, amb ganes de que tot passi ràpid, de que les hores passin com els minuts i els minuts com els segons.
Ara m'han dit que a les 3h vagi a la dutxa i em posi una bata verda i que a les 3:30h em portarien a quiròfan.
Quina ilusio! Estic contentíssima de que sigui ja, per fi! El dia que cumpleixo 9 mesos de l'accident em faguin el regal mes especial de la meva vida, treure la bossa que tant m'incomoda i no em deixa viure tranquila.
Em van comentar que no podia pendre res a partir de les 7h del demati d'aquell dia; aixi que porto desde aquella hora sense menjar ni beure absolutament res. No puc dir que sigui el pitjo dia del món però un d'ells si que ho es. Amb el que m'agrada menjar no puc passar tantes hores sense. Quin horror!!
Intentare descansar que aixi les hores passen mes ràpid..
Va, anem cap a quiròfan !
De cop, el cor m'anava a 1000 revolucions per segon, una suó freda em recorria de la ungla del dit petit del peu fins al cabell mes llarg del cap cada pocs segons, vaig aconseguir trencar-me totes i cada una de les dents del que tremolava; però no tenia altra opció que respirar fons i pensar que tot sortiria be i que, "cordons!", era per el meu be.
En marxa, vaig mirar a la gent que tenia a la meva bora i ells em miraven amb una rialla d'orella a orella i em deien, tot anirà be, ja ho veuràs!
Però seré sincera, del tot no els escoltava, en aquell moment només tenia a la ment paraules sueltes: operació, risc, por, adéu.
Entrant a quiròfan, ja una miiiiiica mes tranquila, deixant enrere a la família que n podia passar d'unes portes grans i vermelles, vaig coincidir amb la persona que em salvaria la vida i me la canviaria per complet. El Dr. Espin. Me'l vaig quedar mirant amb una rialla a la boca, tota feliç perque per fi, em podia d'esperit d'aquella malaida bossa que feia tant temps que n em deixava ser feliç. Sabeu quines van ser aquelles paraules que em va dedicar moments avans d'entrar a quiròfan?? " Ei Júlia, vaig a dinar que no he menjat res!" No ho hagués imaginat mai que em diria això, jo m'esperava "hola Júlia, vinga que ja queda menys, estigues tranquila que farem el possible per que surti be". Venga ya, em vaig quedar parada i blanca a l'hora, pensava un dels cirurgians mes bons de tota Espanya, em donaria planton en un dels dies mes feliços de la meva vida.
- Júlia com estas?
- Qui sou?
- Ja no tens la bossa!!
Seguidament em vaig aixecar el llançol sense cap tipus de pudor devan de tots mig nua ( per no dir del tot).
Tots reien, jo no m'enterava de res, els efectes de la sedació i la morfina...
Envoltada de màquines, cables, vies, sola en una habitacio de dos llits, sentint-me en un núvol, tranquila i indiferent. No entenia ni tenia molt clar que feia allà pero m'era igual, tenia son.
Un mínim soroll em va despertar, mamare estava al meu costat, contenta i em deia que tot havia sortit be, no be, millor del que esperaven.
La mirava, no entenia res del que em deia; Que havia sortit be? Millor del que esperaven? Vale, tinc son.
No entenia res però em donava igual, volia dormir tant si com no.
Cada 2 x 3 em despertava algú de la família amb cara de satisfets, amb molta alegria i jo els responia igual, obria els ulls i els tornava a tancar per dormir.
- Hola Júlia, soc la teva infermera d'aqui la rehanimació, com et trobes?
- Estic cansada.
- Es normal, el que et queda de sedació i la morfina provoca això. Però estigues tranquila que l'operacio ha anat be, i si segueixes aixi de be et portarem a planta d'aqui una estona.
- Val, puc dormir una mica mes?
Ara començava a lligar caps, poc a poc era mes conscient i estava una mica mes desperta.
Qua
No hay comentarios:
Publicar un comentario