El cel no és el fi

Ja fa uns anys, quan jo era ven petita, va morir una persona que per mi era molt important. Aquesta persona era la meva besàvia.

Estava jo un dia amb la meva mare a Barcelona quan de repent ens van trucar del poble i ens van comunicar que ella havia mort. Em vaig posar a plorar, no podia creure que no la veies mai mes, no podia creure que no vaig poder despedir-me. Vam arribar al poble i vam anar a fer l’enterro amb tota la família. Va ser un dia molt commovedor per part de tots.

Era una persona molt especial per mi però havia estat molt poc temps al seu costat.

Encara em queda un record de ella al meu cap, crec que mai l’oblidaré.

La meva mare sempre em deia que quan pensés amb ella, mirés les estrelles del cel i pensés que allà era ella, una d’aquelles estrelles era ella i m’estava observant des de el cel.

Moltes vegades a la nit, miro el cel i penso que allà dalt esta ella per protegir-nos i per cuidar-nos en tot moment.

Fa un temps li vaig donar aquest consell a una persona especial a la meva vida i ara el dono a tothom qui li faci falta. Les persones especials que han anat al cel, no s’han d’oblidar per aquest fet, mira al cel i la recordaràs.

I gaudiu de la vida que diuen que són dos dies :)

Capítol IV: El jutjat

Després d'uns dies tranquils, la calma s'acabà amb una carta que ens ha arribat a casa, del jutjat que deia:
Sra. Marta

Ens apropem a vostè per dirli que el dia 22 de octubre del 2011es te que presentar al jutjat per enfrontarse contra l'Ali per la custòdia de la vostra filla. Te que vindre acompanyada del seu adbocat. L'esperem a les 15:30h al jutjat numero 3.
Gràcies.
No m'ho puc creure, com ha sigut capaç de ferme això després de tot. Com una persona es capaç de arribar a molestar tant per conseguir el que després de tot, no li pertoca! La Naia és meva i ningú me la pendrà per res del mòn, no permetre que ell es surti amb la seva, ho juro! Tinc aprop d'un mes per anar-hi, encara tinc temps per conseguir totes les proves possibles per que ell no aconseguís el que s'ha proposat. vaig començar a mirar fotografies que tenia guardades al movil per si algun dia em podien servir d'alguna cosa. Eren fotografies d'alguna vegada que havia arribat begut a casa i m'havia posat la mà a sobre. També tinc gravacions de vegades que m'havia trucat estan amb els amics dienme de tot menys el que m'agradaria sentir. Tenia les suficients proves com per guanyarlo. I l'adbocat ja esta desde el primer moment, un dels meus germans. Em va dir que m'ajudaria encantat, que ho te molt difícil de guanyar, l'Ali. No te cap prova de que siguis una mala mare, ets la millor i ho demostrare'm, confia amb mi. S'apropa el dia i el meu germà te les meves proves sobre la taula del menjador i no deixa de mirarles, les passa a l'ordinador i comença a fer una presentació amb totes i cada una d'elles. No en deixa veure el que fa, diu qe ja m'ho trobaré aquell dia. Estic nerviosa, no puc dormir, demà ja tinc el judici. Ni se com anirà ni com acabarem però tinc l'esperança que tot sortirà molt be a favor meu. Just arribar al jutjat, mel he trobat de cara i l'he mirat
Amb cara de decepció de decepció i la vegade de ràbia em vaig assentar al costat del meu germà i va començar tot. Em van fer posar de peu i jurar que diria tota la veritat en tot moment i el seu advocat va començar a atacarme amb preguntes i jo responia tranquilament perque sabia que tot sortiria be. Ara es el torn del meu advocat i es un d'aquells moments en que comença a sortir tota la veritat.

Capítol III: Tu ho ets tot

Va ser un dia genial. Estava amb aquells que m'estimava, i que a pesar de tot, seguien al meu costat. No podia creure que tot estigues sortint tant be. La meva mare ens tenia l'habitació preparada per les dos i vaig anar a posar a dormir a la petita, que tantes emocions en un dia la van cansar molt. Només posar-la al bressol, va començar a tancar els ulls m'entres li cantava una nana que em cantava la meva mare quan jo era petita. Es va adormir de seguida amb una rialla a la boca; mai l'havia vist tan feliç. vaig sortir de l'habitació sense fer soroll i em vaig assentar al sofà entre la meva mare i el meu pare. No deixaven de repetir-me que tot el que havia fer era una bogeria però que ja estava fet i que no em preocupes que allà estarien per el que fes falta, al meu costat en tot moment i que mai em deixarien sola ni a mi ni a la Naia; aquest era el nom que havia decidit posar-li a la meva filla. Els meus pares eren creients i vaig decidir de portar a la Naia a batejar-se perquè als meus pares els i feia il·lusió i a mi també em feia il·lusió, il·lusió de veure'ls contents.
La petita ja esta batejada, els meus pares estan feliços de tindre'ns a les dos per casa i els meus germans ens venen a veure quan tenen una estona lliure. Estem tots mes units que mai i les dos ens em oblidat del passat i em decidit viure el present minut a minut. Per fi puc sortir al carrer sense por i passejar tranquil·lament per els carrers de Barcelona ensenyant-li a la petita la seva nova ciutat. Crec que li agrada, veig com li brillen els ulls mirant-ho tot. Cada dematí anem a donar una volta per la ciutat, anem a dinar a casa i la porto al parc per que comenci a conèixer nens i nenes de la seva edat. I aquests últims dies a les tardes em anat a buscar un pis per viure les dos i no molestar mes als meus pares que prou estan fent ja per nosaltres. Avui em sortit com cada dematí a donar una volta per la ciutat. Quan s'apropava l'hora de dinar de la petita vam anar cap a casa. Mentre paràvem la taula el timbre de la porta va sonar. La meva mare va obrir i de sobte vaig sentir com tancava la porta de cop i em deia: Porta a la Naia a l'habitació i quedat allà amb ella i no sortiu fins que jo t'ho digui! Mas entès bé? Va! Semblava molt nerviosa i preocupada però no m'ho vaig pensar dos vegades, ella no em va deixar di res. Ens vam tancar a l'habitació i ella em deia: Mama juguem! I em va donar un plat i una cullera i em va dir: Menja. Es molt bo, ho he fet per tu. Vaig agafar la cullera i fent veure que menjava li deia: si carinyo, molt bo! Però allà sobre el plat no hi havia res. De sobte vaig sentir uns crits i els meus pares de fons. Vaig sentir que també estaven els meus germans per casa però sentia molts sorolls. Alguna cosa es va trencar i vaig decidir sortir de l'habitació dient: Mama, se que mas dit que no sortís, però... Mama, que fa aquest aquí?! Filla te dit que no sortissis, no vol marxar fins que hagi parlat amb tu, no l’hem pogut fer marxar, ho sento! - Em deia la meva mare. Ali, es pot saber que fas aquí?! Perquè no marxes i ens deixes tranquils a mi i a tota la meva família per sempre?! --li vaig dir. Perdona’m! --em deia ell. El meu pare va anar a l'habitació per estar amb la Naia. No, prou! N'estic farta de tu, de que t'aguis comportat d'aquesta manera i ara que vols, per que estàs aquí?- li vaig dir. Vull que tornem a estar els tres, vull veure a la nena! --em deia m'entres anava direcció al passadís per buscar-la. Els meus germans el van aturar i li vam dir que no, que ja sabia on estava la porta i que marxes, que no el volíem tornar a veure mai mes. Ell no va fer cas, deia que no, que volia a la nena.
Que sàpigues que la meva filla es diu Naia, t'agradi o no i ara es filla meva, per nosaltres no existeixes. Ella pot viure sense tu perfectament, tant jo com la meva família, li donem tot el que necessita per ser feliç així que, et demanaria educada-ment que obrissis la porta i desapareguessis per sempre -- li vaig dir amb una llàgrima als ulls. Tot el que havia arribat a sentir per l'Ali, i tots els moments bons que havíem passat junts els començava a recordar en aquell moment, em passaven aquells mesos per davant dels ulls com un record llunyà. Però tenia clar que el que volia ell era tornar-me a enganyar. Va obrir la porta i va dir: Això no quedarà així, vull a la meva filla i la vull ja! Em vaig assentar al sofà em vaig posar les mans al cap i els meus germans em deien: Tranquil·la, tot sortirà bé! No se’n sortirà amb la seva, això tingueu segur! En un dia no vaig sortir de casa, em feia por trobar-me’l per el carrer i cada vegada que sentia el timbre de la porta o el telèfon no era capaç de agafar-lo però tot i això, els meus germans tenen raó, tinc que tirar endavant i no tindre por que ell no podrà aconseguir a la nena, nosaltres farem el possible. Soc forta així que ell no podrà amb mi.

Capítol II: Despres de tot

En aquesta vida, les dones estem fetes per ser estimades, per ser acceptades tal i com som,... igual que els homes. No hagués imaginat mai lo cega que he pogut estar tot aquest temps. Ell no sap que jo ho se, ell es pensa que no em donaré conte de res, es pensa que sóc tonta o que? El carinyo i l’amor que tenia per ell l’he perduda en un tres i no res per que no suporto el seu comportament, la seva habilitat per tractar-me com a un objecte. Si segueixo amb ell es per la nostra filla que ja te 2 anyets però jo n’estic farta i quan menys se n’adoni marxarem les dos cap al país de on no tindria que haver sortit mai. Les paraules que em pronunciava cada moment quan estàvem junts no eren sinceres no se com vaig poder deixar-ho tot enrere i centrar-me nomes amb ell i la nostra felicitat. Ell nomes pensa en si mateix, no em deixa sortir mai de casa, em canca i s’emporta a la nostra nena. Torna a casa em dona a la nena i s’assenta al sofà esperant a que la criada, o sigui jo, li faci tot. Avui e decidit marxar, he escapat de casa de matinada per anar a buscar 2 bitllets d’avió per mi i la meva nena. Al tornar cap a casa ell ja havia marxat, i el primer que vaig fer es corre a fer les maletes i agafar-ho tot per estar llestes per marxar al dia següent a primera hora del dematí. Perfecte, tot ha sortit perfecte ja estem de tornada a casa i amb mes ganes que mai de trobar-me a tota la meva família i celebrar que les dos estem molt be. Però m’esperava que a l’aeroport no apareixes ni un amic ni ningú de la família; que passava que s’havien oblidat de que arribàvem avui? No em vaig poder contenir les llàgrimes i ella em mirava molt preocupada per que no entenia res i sol em deia: -Mama bé? -Si carinyo, la mama esta bé i sem llançava als braços. Era la única que em donava forces per tirar endavant; si no fos per ella, ara mateix no se que seria de mi. Vam agafar un taxi i ens vam presentar a casa els meus pares. Per molt que truques a la porta no obrien, semblava com si no volguessin obrir però sentia veus. De cop la porta es va obrir però rere ella no hi havia ningú. - SORPRESA!! M’esperaven tots els meus amics i tota la meva família junts per donar-nos la benvinguda i el primer que vaig fer va ser, pessigar-me per si era veritat que desprès de tot el que vaig fer, que m’esperessin tots junts com si res. -Perdoneu-me per ser tan tonta – vaig dir. -Benvinguda a casa teva tresor, oblida-ho tot el que va passar com nosaltres ho hem fet i gaudeix del moment. Aquí estarem tots per ajudar-te en el que estigui entre les nostres mans – em va dir la meva mare mentre em tenia entre els seus braços. -Benvinguda a Barcelona – em deien els meus amics. No vaig aguantar mes la emoció i em van tornar a caure les llàgrimes quan ella, la que m’alegra dia i nit va dir: -Mama bé! Mama no plora! Mama t’estimo! Ens vam abraçar tots junts i ens vam reunir al menjador per celebrar que estava bé i que ja tornava a estar a casa. M’estimen això es molt important per mi i feia molt temps que no era tan feliç i no estava tan agust amb la meva gent.

Capítol I: Gràcies al mar

Me’n vaig. He decidit marxar lluny, allà on ningú pugui saber de mi, per que no puc més. He anat al port de Barcelona i he decidit agafar el primer vaixell que sortia a primera hora de la tarda amb la intenció de aïllar-me del meu entorn, per un temps o per sempre, qui sap. Se que a sigut una decisió precipitada i en calent però es el que he decidit i ja no puc tirar enrere, ja que estic embarcada en el que serà la meva casa durant un temps. M’agrada, es diferent i per fi, aquí estic sola, sense ningú conegut ni ningú que em molesti perquè aquí puc fer el que vull i quan vull sense que ningú em digui: Això no es fa així! No estàs fent el correcte! Deixeu-me tranquil•la, estic farta de ser la nena mimada de la família per ser la més petita dels meus germans i la bona nena al davant dels meus amics, vull fer la meva vida i a la meva manera! Ja porto una setmana sola, feliç i tranquil•la, que era el meu desig i he sortit a respirar una mica d’aire pur i anar contra el vent per sentir aquell aire fresc acariciant-me els cabells. El paisatge m’encanta, era la primera vegada que pujava en un vaixell i està sen la millor aventura que he fet mai. La tripulació encantadora i tota la gent en general s’està portant molt be amb mi no em puc queixar de res. Aquesta nit he quedat am una gent que vaig conèixer ahir a la nit per anar a prendre alguna cosa i parlar, que ja seria hora que coneixes a gent nova. La veritat és que va ser una gran nit. Tot va començar al bar on vam quedar, mentre parlàvem sobre nosaltres vam demanar alguna cosa per beure i després vam anar a menjar; com que no teníem que matinar el dia següent, vam anar a la discoteca del vaixell i m’ho vaig passar genial, em van caure tots molt be i sobretot un en concret. Vam quedar que avui ens trobaríem tots junts una altra vegada. Per no canviar la rutina quedàvem cada nit i fèiem el mateix: bar, restaurant i discoteca, però el que mes m’agradava era estar a prop d’ell. Es molt divertit, carinyós, atent, simpàtic, a demes es guapo, que més vull? Ja porto 5 mesos dins del vaixell, el mòbil està apagat, em fa por obrir-lo i trobar missatges de la gent que vaig deixar enrere, deuen pensar que se ma anat l’olla o alguna cosa per l’estil però mai havia estat tan feliç com aquest temps però ells no ho entendran. A mesura que el vaig coneixent, m’agrada i encara diria més, crec que m’estic enamorant, però tinc por, no vull patir més per un noi, però penso corre aquest risc perquè crec que els dos estem igual. Com passa el temps de ràpid, crec que ja comença a ser hora de tornar a casa, ha passat massa temps i he recorregut tots els mars que podria recórrer però tindria que haver gaudit una mica més del paisatge. Un altre dia serà, perquè penso repetir aquesta experiència tan divertida, però espero que la pròxima vegada, estigui acompanyada. Que dura la tornada a casa, Barcelona estava molt canviada i la gent també, es normal desprès de tant temps. Tothom m’esperava ansiós de veurem però jo no tenia ganes de veure a la gent, nomes tenia al cap a ell, vaig ser molt feliç al seu costat aquell temps però s’ha fet molt curt, nomes tinc ganes de tornar-lo a veure. Li vaig donar la direcció del meu pis i el meu mòbil per si algun dia volia quedar però ja fa dies que vam tornar i encara no tinc noticies seves. A part d’això, tenia raó, a cada dinar familiar que fèiem sempre em deien el mateix: On estaves? Amb qui estaves? Perquè no vas deixar res mes que una nota? Trobes normal el que has fet? Et penses que ets la reina del món o que? Sabeu que ja no sóc una nena? Sóc prou gran per saber el que es bo i el que no, el que es pot fer i el que no, però que jo recordi, marxar un temps sola, gràcies a vosaltres no es cap delicte, veritat? Que a gust em vaig quedar desprès de dir aquestes paraules, vam seguir menjant però hi havia una tensió insuportable a la taula així que no vaig esperar als postres, em vaig aixecar educadament de la taula, vaig agafar les coses i vaig marxar. No aguantava més aquella tensió, entre ells es deien les coses a cau d’orella, parlaven fluix com si jo fos sorda o alguna cosa per l’estil però com que un dels meus tiets no es calla una, vaig decidir marxar abans de que acabéssim més malament del que ara estem. No els suporto, ja en tinc prou d’aquest color. Ja em tenen farta tots. Sort que per fi em vaig independitzar i no els tinc que aguantar cada dia ni tant sols cada setmana, em tornarien boja. Entenc que sigui normal que es preocupin i que em tinguin més mimada al ser la petita però passo uns quants anys dels 18 això significa que una nena no sóc, que també significa que em se cuida sola i també que necessito respirar per mi mateixa. Aquest dematí me despertat per el timbre de la porta però per més que repetís: un moment, ara obro! seguia sonant. Vaig obrir la porta, no hi havia ningú, sol una carta al terra que deia: Surt al balcó i mira al carrer. No m’ho vaig pensar dos vegades, vaig anar fins al balcó, vaig obrir la porta i vaig mirar a baix. Tu, ets tu! No pot ser! Baixes? Em va dir. No li vaig donar cap resposta perquè estava tan contenta que no sabia com reaccionar. Avui he trucat per primera vegada als meus pares des de que vaig tornar a marxar, despres de mig any. Se que no esta be fer-los patir d’aquesta manera, els pares volen el millor per nosaltres i ara ho se perquè aviat serè mare, i entenc d’alguna manera el seu patiment. Estem contents, feliços, i l’únic que vull es que entenguin la meva felicitat i la decisió que vaig prendre, potser algun dia quan vegin creixa a la seva neta i veure la nostra felicitat. Tots els canvis a la vida són importants, de vegades ens poden sortir be, altres ens podem equivocar, no ens comprenen, i jo crec que ara la meva família acceptarà la felicitat meva, la de l’Alí i de la nostra filla que encara no sabem on la tindrem. Suposo que per la meva família, el tenir una persona diferent per ells a l’arbre genealògic o a les fotos de casa que a sigut sempre una família molt conservadora i tindran que acceptar que me casat amb una persona d’un altre país, una altra religió i unes altres costums però es la persona amb la que vull compartir la resta de la meva vida. Darrera queden tots els diumenges de discussions perquè ells tenen una forma de pensar diferent a la meva, a mi m’agrada obrir-me a altres cultures i ells no ho trobaven bé i el mon és un mont globalitzat de gent bona i dolenta, plena de gent que necessita que li donin una oportunitat com a mi me la van donar al país de la meva parella i mai em van preguntar res que no fos el meu nom, ni religió, ni política ni res. La conversa amb els meus pares ha anat bé, aviat vindran a visitar-nos. Des de aquí, us vull agrair tot el que heu fet, Alí, i tota la teva família ja que s’han portat molt be amb mi, donar-vos les gracies per tot, sense vosaltres ara estaria molt perduda. M’heu acollit com a una filla i sense vosaltres no hagués trobat el meu camí.

Aquell paisatge

Sobre la Roca Foradada als peus de La Pobla de Segur.
href="http://ca.wikipedia.org/wiki/Roca_Foradada_%28la_Pobla_de_Segur%29http://"></a>
Aquest estiu, ens vam reunir amb un grup d’amigues per anar a fer una excursió i vam decidir anar a la Roca Foradada.

Ens vam despertar ven aviat i ens vam posar en camí.
Quan ja portàvem una estona caminant i la Roca seguia al mateix lloc que al principi, ho donava per inútil, creia que no arribaria mai i potser m’agüés quedat a mix camí, però tot i això, no em podia perdre la vista des de allà dalt.
Una hora en camí, el nostre propòsit cada vegada s’apropava mes però no podíem estar il•lusionades perquè feia estona que dèiem que ja estàvem al costat i seguíem caminant sense parar. Però per fi, ens vam donar conte que ja estava malla, sota els peus de la Roca, cansades però il•lusionades de que estiguéssim allà desprès de tanta estona. Ja vam deixar de trepitjar muntanya per trepitjar el terra de on volíem anar a parar.
Ens quedava uns 30 min per arribar a dalt de tot de la Roca Foradada però ens van comentar que era molt perillós que pugéssim allà, perquè ens podia passar qualsevol cosa. I ens vam assentar de cara a La Pobla de Segur, respirant l’aire pur d’aquella muntanya i molt felices d’estar allà dalt.
Aquell paisatge em va fer pensar molt; m’entres elles parlaven, jo vaig fer un minut de silenci, em vaig apartar d’elles i vaig demanar que em fessin aquesta foto per recordar la tranquil•litat d’aquell instant.
No deixava de pensar que aquell minut de silenci no me’l podia treure ningú, estava tant tranquila que el vent em feia moure els cabells i semblava com si fos mes fort que jo.
Ens vam ajuntar un altra vegada totes i ens vam passar casi tot el dematí allà dalt, cap volia marxar cap a casa ja que estàvem molt agust.
Us recomano aquesta excursió, val molt la pena i sobretot si ho feu ben acompanyats.

Mai oblidaré aquest dia.

Guanya-te'ls

Ja no queda res, estic a l’etapa final del curs, els exàmens em passen al davant dels ulls com ocells per el cel, les classes em duren com un xupa-xup a la porta d’un cole. No se com estar, el cor em va a 100 per hora i em tremola fins i tot el dit petit del peu. Tinc el títol de la ESO davant dels ulls i el tornar a fer 4rt també. Que bons els pares quan et diuen aquella típica frase:

-         Estudia! Mira com estan les coses ara, si no tens estudis no faràs res en aquesta vida.

i tu rebotat contestes:

-          Mira que fàcil es per vosaltres dir-ho! A demes, la gent te difícil trobar feina tingui estudis o no avui en dia, i per quan jo acabi de estudiar la crisi ja no hi serà i s’hauran extingit fins i tot els gats!!

Mentrestant, el que podeu fer papa i mama, és seguir mantenint-me ja que jo no treballo i no tinc diners. I lo divertit es que tinc pensat sortir aquesta nit i necessito 30 euros... Però tranquils que estudiaré.

I be quan ells, amb una rialla a la boca, perdona, que dic amb una rialla a la boca, tirats per terra del riure, diuen:

-          No et pensis que et sortiràs amb la teva, tu fes la teva part. Ah, i vols 30 euros? Doncs guanya-te’ls ;)