Capítol III: Tu ho ets tot

Va ser un dia genial. Estava amb aquells que m'estimava, i que a pesar de tot, seguien al meu costat. No podia creure que tot estigues sortint tant be. La meva mare ens tenia l'habitació preparada per les dos i vaig anar a posar a dormir a la petita, que tantes emocions en un dia la van cansar molt. Només posar-la al bressol, va començar a tancar els ulls m'entres li cantava una nana que em cantava la meva mare quan jo era petita. Es va adormir de seguida amb una rialla a la boca; mai l'havia vist tan feliç. vaig sortir de l'habitació sense fer soroll i em vaig assentar al sofà entre la meva mare i el meu pare. No deixaven de repetir-me que tot el que havia fer era una bogeria però que ja estava fet i que no em preocupes que allà estarien per el que fes falta, al meu costat en tot moment i que mai em deixarien sola ni a mi ni a la Naia; aquest era el nom que havia decidit posar-li a la meva filla. Els meus pares eren creients i vaig decidir de portar a la Naia a batejar-se perquè als meus pares els i feia il·lusió i a mi també em feia il·lusió, il·lusió de veure'ls contents.
La petita ja esta batejada, els meus pares estan feliços de tindre'ns a les dos per casa i els meus germans ens venen a veure quan tenen una estona lliure. Estem tots mes units que mai i les dos ens em oblidat del passat i em decidit viure el present minut a minut. Per fi puc sortir al carrer sense por i passejar tranquil·lament per els carrers de Barcelona ensenyant-li a la petita la seva nova ciutat. Crec que li agrada, veig com li brillen els ulls mirant-ho tot. Cada dematí anem a donar una volta per la ciutat, anem a dinar a casa i la porto al parc per que comenci a conèixer nens i nenes de la seva edat. I aquests últims dies a les tardes em anat a buscar un pis per viure les dos i no molestar mes als meus pares que prou estan fent ja per nosaltres. Avui em sortit com cada dematí a donar una volta per la ciutat. Quan s'apropava l'hora de dinar de la petita vam anar cap a casa. Mentre paràvem la taula el timbre de la porta va sonar. La meva mare va obrir i de sobte vaig sentir com tancava la porta de cop i em deia: Porta a la Naia a l'habitació i quedat allà amb ella i no sortiu fins que jo t'ho digui! Mas entès bé? Va! Semblava molt nerviosa i preocupada però no m'ho vaig pensar dos vegades, ella no em va deixar di res. Ens vam tancar a l'habitació i ella em deia: Mama juguem! I em va donar un plat i una cullera i em va dir: Menja. Es molt bo, ho he fet per tu. Vaig agafar la cullera i fent veure que menjava li deia: si carinyo, molt bo! Però allà sobre el plat no hi havia res. De sobte vaig sentir uns crits i els meus pares de fons. Vaig sentir que també estaven els meus germans per casa però sentia molts sorolls. Alguna cosa es va trencar i vaig decidir sortir de l'habitació dient: Mama, se que mas dit que no sortís, però... Mama, que fa aquest aquí?! Filla te dit que no sortissis, no vol marxar fins que hagi parlat amb tu, no l’hem pogut fer marxar, ho sento! - Em deia la meva mare. Ali, es pot saber que fas aquí?! Perquè no marxes i ens deixes tranquils a mi i a tota la meva família per sempre?! --li vaig dir. Perdona’m! --em deia ell. El meu pare va anar a l'habitació per estar amb la Naia. No, prou! N'estic farta de tu, de que t'aguis comportat d'aquesta manera i ara que vols, per que estàs aquí?- li vaig dir. Vull que tornem a estar els tres, vull veure a la nena! --em deia m'entres anava direcció al passadís per buscar-la. Els meus germans el van aturar i li vam dir que no, que ja sabia on estava la porta i que marxes, que no el volíem tornar a veure mai mes. Ell no va fer cas, deia que no, que volia a la nena.
Que sàpigues que la meva filla es diu Naia, t'agradi o no i ara es filla meva, per nosaltres no existeixes. Ella pot viure sense tu perfectament, tant jo com la meva família, li donem tot el que necessita per ser feliç així que, et demanaria educada-ment que obrissis la porta i desapareguessis per sempre -- li vaig dir amb una llàgrima als ulls. Tot el que havia arribat a sentir per l'Ali, i tots els moments bons que havíem passat junts els començava a recordar en aquell moment, em passaven aquells mesos per davant dels ulls com un record llunyà. Però tenia clar que el que volia ell era tornar-me a enganyar. Va obrir la porta i va dir: Això no quedarà així, vull a la meva filla i la vull ja! Em vaig assentar al sofà em vaig posar les mans al cap i els meus germans em deien: Tranquil·la, tot sortirà bé! No se’n sortirà amb la seva, això tingueu segur! En un dia no vaig sortir de casa, em feia por trobar-me’l per el carrer i cada vegada que sentia el timbre de la porta o el telèfon no era capaç de agafar-lo però tot i això, els meus germans tenen raó, tinc que tirar endavant i no tindre por que ell no podrà aconseguir a la nena, nosaltres farem el possible. Soc forta així que ell no podrà amb mi.