Capítol II: Despres de tot

En aquesta vida, les dones estem fetes per ser estimades, per ser acceptades tal i com som,... igual que els homes. No hagués imaginat mai lo cega que he pogut estar tot aquest temps. Ell no sap que jo ho se, ell es pensa que no em donaré conte de res, es pensa que sóc tonta o que? El carinyo i l’amor que tenia per ell l’he perduda en un tres i no res per que no suporto el seu comportament, la seva habilitat per tractar-me com a un objecte. Si segueixo amb ell es per la nostra filla que ja te 2 anyets però jo n’estic farta i quan menys se n’adoni marxarem les dos cap al país de on no tindria que haver sortit mai. Les paraules que em pronunciava cada moment quan estàvem junts no eren sinceres no se com vaig poder deixar-ho tot enrere i centrar-me nomes amb ell i la nostra felicitat. Ell nomes pensa en si mateix, no em deixa sortir mai de casa, em canca i s’emporta a la nostra nena. Torna a casa em dona a la nena i s’assenta al sofà esperant a que la criada, o sigui jo, li faci tot. Avui e decidit marxar, he escapat de casa de matinada per anar a buscar 2 bitllets d’avió per mi i la meva nena. Al tornar cap a casa ell ja havia marxat, i el primer que vaig fer es corre a fer les maletes i agafar-ho tot per estar llestes per marxar al dia següent a primera hora del dematí. Perfecte, tot ha sortit perfecte ja estem de tornada a casa i amb mes ganes que mai de trobar-me a tota la meva família i celebrar que les dos estem molt be. Però m’esperava que a l’aeroport no apareixes ni un amic ni ningú de la família; que passava que s’havien oblidat de que arribàvem avui? No em vaig poder contenir les llàgrimes i ella em mirava molt preocupada per que no entenia res i sol em deia: -Mama bé? -Si carinyo, la mama esta bé i sem llançava als braços. Era la única que em donava forces per tirar endavant; si no fos per ella, ara mateix no se que seria de mi. Vam agafar un taxi i ens vam presentar a casa els meus pares. Per molt que truques a la porta no obrien, semblava com si no volguessin obrir però sentia veus. De cop la porta es va obrir però rere ella no hi havia ningú. - SORPRESA!! M’esperaven tots els meus amics i tota la meva família junts per donar-nos la benvinguda i el primer que vaig fer va ser, pessigar-me per si era veritat que desprès de tot el que vaig fer, que m’esperessin tots junts com si res. -Perdoneu-me per ser tan tonta – vaig dir. -Benvinguda a casa teva tresor, oblida-ho tot el que va passar com nosaltres ho hem fet i gaudeix del moment. Aquí estarem tots per ajudar-te en el que estigui entre les nostres mans – em va dir la meva mare mentre em tenia entre els seus braços. -Benvinguda a Barcelona – em deien els meus amics. No vaig aguantar mes la emoció i em van tornar a caure les llàgrimes quan ella, la que m’alegra dia i nit va dir: -Mama bé! Mama no plora! Mama t’estimo! Ens vam abraçar tots junts i ens vam reunir al menjador per celebrar que estava bé i que ja tornava a estar a casa. M’estimen això es molt important per mi i feia molt temps que no era tan feliç i no estava tan agust amb la meva gent.