Capítol I: Gràcies al mar

Me’n vaig. He decidit marxar lluny, allà on ningú pugui saber de mi, per que no puc més. He anat al port de Barcelona i he decidit agafar el primer vaixell que sortia a primera hora de la tarda amb la intenció de aïllar-me del meu entorn, per un temps o per sempre, qui sap. Se que a sigut una decisió precipitada i en calent però es el que he decidit i ja no puc tirar enrere, ja que estic embarcada en el que serà la meva casa durant un temps. M’agrada, es diferent i per fi, aquí estic sola, sense ningú conegut ni ningú que em molesti perquè aquí puc fer el que vull i quan vull sense que ningú em digui: Això no es fa així! No estàs fent el correcte! Deixeu-me tranquil•la, estic farta de ser la nena mimada de la família per ser la més petita dels meus germans i la bona nena al davant dels meus amics, vull fer la meva vida i a la meva manera! Ja porto una setmana sola, feliç i tranquil•la, que era el meu desig i he sortit a respirar una mica d’aire pur i anar contra el vent per sentir aquell aire fresc acariciant-me els cabells. El paisatge m’encanta, era la primera vegada que pujava en un vaixell i està sen la millor aventura que he fet mai. La tripulació encantadora i tota la gent en general s’està portant molt be amb mi no em puc queixar de res. Aquesta nit he quedat am una gent que vaig conèixer ahir a la nit per anar a prendre alguna cosa i parlar, que ja seria hora que coneixes a gent nova. La veritat és que va ser una gran nit. Tot va començar al bar on vam quedar, mentre parlàvem sobre nosaltres vam demanar alguna cosa per beure i després vam anar a menjar; com que no teníem que matinar el dia següent, vam anar a la discoteca del vaixell i m’ho vaig passar genial, em van caure tots molt be i sobretot un en concret. Vam quedar que avui ens trobaríem tots junts una altra vegada. Per no canviar la rutina quedàvem cada nit i fèiem el mateix: bar, restaurant i discoteca, però el que mes m’agradava era estar a prop d’ell. Es molt divertit, carinyós, atent, simpàtic, a demes es guapo, que més vull? Ja porto 5 mesos dins del vaixell, el mòbil està apagat, em fa por obrir-lo i trobar missatges de la gent que vaig deixar enrere, deuen pensar que se ma anat l’olla o alguna cosa per l’estil però mai havia estat tan feliç com aquest temps però ells no ho entendran. A mesura que el vaig coneixent, m’agrada i encara diria més, crec que m’estic enamorant, però tinc por, no vull patir més per un noi, però penso corre aquest risc perquè crec que els dos estem igual. Com passa el temps de ràpid, crec que ja comença a ser hora de tornar a casa, ha passat massa temps i he recorregut tots els mars que podria recórrer però tindria que haver gaudit una mica més del paisatge. Un altre dia serà, perquè penso repetir aquesta experiència tan divertida, però espero que la pròxima vegada, estigui acompanyada. Que dura la tornada a casa, Barcelona estava molt canviada i la gent també, es normal desprès de tant temps. Tothom m’esperava ansiós de veurem però jo no tenia ganes de veure a la gent, nomes tenia al cap a ell, vaig ser molt feliç al seu costat aquell temps però s’ha fet molt curt, nomes tinc ganes de tornar-lo a veure. Li vaig donar la direcció del meu pis i el meu mòbil per si algun dia volia quedar però ja fa dies que vam tornar i encara no tinc noticies seves. A part d’això, tenia raó, a cada dinar familiar que fèiem sempre em deien el mateix: On estaves? Amb qui estaves? Perquè no vas deixar res mes que una nota? Trobes normal el que has fet? Et penses que ets la reina del món o que? Sabeu que ja no sóc una nena? Sóc prou gran per saber el que es bo i el que no, el que es pot fer i el que no, però que jo recordi, marxar un temps sola, gràcies a vosaltres no es cap delicte, veritat? Que a gust em vaig quedar desprès de dir aquestes paraules, vam seguir menjant però hi havia una tensió insuportable a la taula així que no vaig esperar als postres, em vaig aixecar educadament de la taula, vaig agafar les coses i vaig marxar. No aguantava més aquella tensió, entre ells es deien les coses a cau d’orella, parlaven fluix com si jo fos sorda o alguna cosa per l’estil però com que un dels meus tiets no es calla una, vaig decidir marxar abans de que acabéssim més malament del que ara estem. No els suporto, ja en tinc prou d’aquest color. Ja em tenen farta tots. Sort que per fi em vaig independitzar i no els tinc que aguantar cada dia ni tant sols cada setmana, em tornarien boja. Entenc que sigui normal que es preocupin i que em tinguin més mimada al ser la petita però passo uns quants anys dels 18 això significa que una nena no sóc, que també significa que em se cuida sola i també que necessito respirar per mi mateixa. Aquest dematí me despertat per el timbre de la porta però per més que repetís: un moment, ara obro! seguia sonant. Vaig obrir la porta, no hi havia ningú, sol una carta al terra que deia: Surt al balcó i mira al carrer. No m’ho vaig pensar dos vegades, vaig anar fins al balcó, vaig obrir la porta i vaig mirar a baix. Tu, ets tu! No pot ser! Baixes? Em va dir. No li vaig donar cap resposta perquè estava tan contenta que no sabia com reaccionar. Avui he trucat per primera vegada als meus pares des de que vaig tornar a marxar, despres de mig any. Se que no esta be fer-los patir d’aquesta manera, els pares volen el millor per nosaltres i ara ho se perquè aviat serè mare, i entenc d’alguna manera el seu patiment. Estem contents, feliços, i l’únic que vull es que entenguin la meva felicitat i la decisió que vaig prendre, potser algun dia quan vegin creixa a la seva neta i veure la nostra felicitat. Tots els canvis a la vida són importants, de vegades ens poden sortir be, altres ens podem equivocar, no ens comprenen, i jo crec que ara la meva família acceptarà la felicitat meva, la de l’Alí i de la nostra filla que encara no sabem on la tindrem. Suposo que per la meva família, el tenir una persona diferent per ells a l’arbre genealògic o a les fotos de casa que a sigut sempre una família molt conservadora i tindran que acceptar que me casat amb una persona d’un altre país, una altra religió i unes altres costums però es la persona amb la que vull compartir la resta de la meva vida. Darrera queden tots els diumenges de discussions perquè ells tenen una forma de pensar diferent a la meva, a mi m’agrada obrir-me a altres cultures i ells no ho trobaven bé i el mon és un mont globalitzat de gent bona i dolenta, plena de gent que necessita que li donin una oportunitat com a mi me la van donar al país de la meva parella i mai em van preguntar res que no fos el meu nom, ni religió, ni política ni res. La conversa amb els meus pares ha anat bé, aviat vindran a visitar-nos. Des de aquí, us vull agrair tot el que heu fet, Alí, i tota la teva família ja que s’han portat molt be amb mi, donar-vos les gracies per tot, sense vosaltres ara estaria molt perduda. M’heu acollit com a una filla i sense vosaltres no hagués trobat el meu camí.